L’antipor

Em fa nosa la por.

No em fa millor persona, no em fa més feliç, no em fa més serè ni tranquil.

Ni a mi ni a ningú. Ni als individus ni als col·lectius.

Per això el discurs de la por és trampós i negatiu.

Ens el fem a nosaltres mateixos quan hem de prendre una decisió,

o el facin grups de gent, institucions, governs o el que sigui.

La por sempre porta a coses lletges.

La por sol estar justificada. Però la por és com un riu sense pont que has de travessar per arribar al teu objectiu. Si t’atures per por del corrent d’aigua, t’estanques. I un cop estancat, el corrent segueix baixant i ja tant fa si tens por o no. Probablement ja no estaràs ni més serè ni més feliç.

No cal dir que tenir-te quiet a la  vora del corrent com un estaquirot no et farà feliç, però satisfarà altres. Aleshores és quan la por pot esdevenir alguna cosa més lletja. Motiu de més per no permetre que la por t’aturi.

La por és un aturador.

I la vida és dinàmica.

 

 

“Més i més”

Que l’axioma que mou les nostres vides sigui “més i més” és un problema, acceptem-ho. No vol dir que sumar sigui sempre negatiu, no vull dir això. Però que l’objectiu i justificació de  tot sigui el “més i més” és un problema. Per a les persones (i de moment encara tots som persones), per a les empreses, per als països, i per al planeta fins i tot.

A curt termini el “més i més” funciona. És veritat.

Però a mig termini trontolla. I a la llarga, fa fallida.

Imagineu una cursa on els participants corren, corren i corren, i corren,  més i més. Al final, de tant córrer, és veritat que només en quedarà un, i “guanyarà”, però pel camí tots els demés hauran caigut, exhaustos.

Tots menys un hi perden.

No té molt de sentit, no?

El “més i més” és una tàctica poc intel·ligent.

Si no fos perquè està regint la nostra societat, com a model social i econòmic  seria una futesa, de tant simple que és. Però s’ha convertit en un problema (i en un disbarat), justificat ideològicament en nom de la “llibertat” (la llibertat entesa com a absència de solidaritat i compromís col·lectiu) i aplicat sistemàticament en nom del “creixenent” (el creixement entès com una constant manifestació del “més i més”).

No m’agrada córrer i córrer cap a un objectiu que sé que: 1) o bé acabarà amb mi o 2) si “guanyo”, em quedaré sol.

Les dues opcions són derrotes. És un clar cas de lose-lose.

I malgrat tot, encara molts  som adeptes del “més i més”, cada dia, cada nit, cada vegada que trobem el nostre sentit en alguna manifestació del “més i més” (fins i tot quan proclamem el menys hem trobat la manera que sembli més: allò del “menys és més”).

Igual que estant dins d’una bombolla no és veu la bombolla, corrent sense parar, si tothom córrer, sembla que estiguem aturats.

El “més i més” és insostenible. I això ho sabem tots.

Confiem que la resta no serà només silenci.

Parole parole parole

Si jo dic una paraula i la repeteixo moltes vegades, em puc arribar a hipnotitzar amb la paraula.

Fins que un dia, de sobte, quan la dic l’escolto com si fos la primera vegada, i em sorprenc de com sona, i del que significava la primera vegada que l’havia dit.

I recupero la consciència. I és molt útil.

Si ho voleu, feu la prova.

Primer, d’una en una:
Solidaritat
Companyerisme
Individualisme
Llibertat
Mercat
Democràcia
Justícia
Lluita
Unió
Força

I després, podeu fer associacions de dos en dos, per exemple:
Solidaritat i Individualisme
Companyerisme i Llibertat
Mercat i Democràcia
Justícia i Lluita
Unió i Força

Si voleu anar més enllà, ajunteu conceptes i digueu-los com si fos la primera vegada, a veure com sonen:
La llibertat de mercat afavoreix la democràcia
L’individualisme és just perquè es basa en la llibertat
El companyerisme i la solidaritat van en contra del mercat

Hi ha mentides que es despullen si les dius amb plena consciència.

Neu i sentit comú

El sentit comú és un bé preuat en desús. Potser perquè el seu valor és poc mesurable i no encaixa en les “lleis” del mercat.

Però el sentit comú és la hòstia!

És com el cor de la ceba: per descobrir-lo has de treure capes i capes, i plorar pel camí.

La recompensa és joiosa i clarivident. Però no dóna diners.

¿Qui vol plorar i treure capes i capes feixugament a canvi de “res”? (“Res” quantificable, “res” transaccionable?)

Pregunta-t’ho. Ara mateix. ¿Tu vols renunciar al sentit comú o no?

És una opció lliure. De moment encara no està prohibida ni una cosa ni l’altra.

-El sentit comú fa que no cridis a l’apocalipsi quan ve una onada de fred siberià i, en canvi, busquis a l’armari uns guants i una bufanda molsuts. (el sentit comú no ajuda a tenir més oients a les ràdios, per exemple).

-El sentit comú fa que no llegeixis i interpretis el món només en clau estadística i comporta que tinguis en compte també els factors que li donen valor afegit, siguin o no siguin quantificables. (el sentit comú no ajuda a convèncer la gent del que t’interessa apel·lant a dades suposadament “neutres” o “científiques”).

-El sentit comú fa que et responsabilitzis de les teves decisions, creences, desitjos i opinions. En comptes de dir que ho has llegit en un diari, que ho han dit per la tele o que “en una enquesta la gent ha dit que”. (el sentit comú et fa responsable).

El sentit comú ets tu. Si vols.

Ets lliure de triar. Depèn només de tu.