Ganduls

Més que les xifres, els millor explica la gravetat del que està passant a Europa és la desunió.

La desunió dels iguals. L’equivocada necessitat de trobar culpables entre els veïns. L’equivocada tranquil·litat que proporciona trobar un cap de turc. Mentre els responsables amb més capacitat per recuperar el rumb s’ho miren amb tranquil·la indiferència, els iguals s’acusen mútuament.

Si el rumb l’haguéssim perdut per culpa dels ganduls, en tindríem prou de canviar els ganduls per brúixoles.

Però és evident que crea molt desassossec admetre que la culpa del que passa no és del gandul que fa campana a la feina, o que va al metge d’urgències quan potser no calia, ni dels que fan el botellón, ni dels ganduls. Si fos així, seria més fàcil sortir-se’n, però malauradament no és així, ni de bon tros.

Si del que es tracta es de dividir les persones per repartir-se el botí, aleshores abans d’assenyalar els culpables potser caldrà tenir ben clar a qui beneficia assenyalar-los.

Conviccions

¿Què més podem esperar d’una persona, sobretot de nosaltres mateixos, que intentar fer el que volem i no fer el que no volem?

Una altra cosa és què considerem que és el que volem i què és el que no volem.

Si el que volem és compatible amb el que tots volem, l’armonia està garantida. Si el que volem no coincideix amb el que l’entorn vol, mal assumpte: canviem nosaltres o intentem propiciar el canvi?

Aquí entra l’ètica. La compassió i l’enteniment. Han d’anar de la mà.

En temps de por, desconfiança, reculades i materialisme agut, es fa difícil dir coses com “el bé col·lectiu és el meu bé” o “el dolor al·liè és el meu dolor també” perquè a ningú li agrada sentir-se incomprès o pres per un il·luminat. Però les conviccions, es diguin en veu alta o s’amaguin per evitar que t’estigmatitzin, segueixen sent conviccions. El que és difícil esdevé més necessari que mai.

Tots fem el que podem. Començant per un mateix i fent créixer el cercle.

Compassió i enteniment.

La resta és pèrdua.

 

Clarividència

Les coses essencials les aprenem de petits.

L’amor. L’amistat. Les necessitats bàsiques. La imaginació, el joc, la capacitat de sorpresa. Mireu un nen pel carrer, o mireu el vostre fill amb ulls d’observador, no de pare o mare que ja està preveient què li convé i què no li convé. Mireu-lo i envegeu la seva connexió amb el present, amb la vida, l’absència de vergonya quan ningú el condiciona.

Després, de vegades molt aviat, com a nens aprenem tota la teca que a la llarga ens porta pel camí de l’amargura. Ambició desmesurada, competitivitat individualista, “ser més que”, “tenir més que”. Trepitjar per no ser trepitjat mentre el sabater es frega les mans veient com les sabates es van fent malbé a base de trepitjades.

Ara, liberal, diga’m que això que dic és ingenu, que sembla que baixi de la figuera, que molt bonic però que el món no va així, que si tothom pensés així el món seria un parvulari.

Ves recitant el catecisme, conec la cantarella.

Quan acabis, mira’t el primer nen que passi, i recita-li la cantarella a ell. En menys de deu segons ja no et farà cas.

La cantarella és un discurs, i com a tal és arbitrària. De tant repetida sembla una llei, sembla ciència, però no ho és. La cantarella és interessada, té un objectiu i no és, malauradament, un objectiu comunitari, col·lectiu, que contempli i procuri pel bé de tothom.

Quina altra opció té una persona ambiciosa, intel·ligent i que vol viure en armonia que desitjar el bé de tothom, no només el seu?

Sé que la intel·ligència i la compassió no cotitzen a l’alça, i que a la Borsa no hi pinten res (per això els ordinadors ja poden fer de brokers, igual ja com poden publicar notícies automàticament). Per això sé també que la Borsa no procura per tothom.

I com que tinc aquesta obstinada ambició de pretendre que la meva cantarella procuri per tothom i no només per mi i els que tenen la fortuna d’estar en situació de privilegi i benestar, seguiré manifestant que ser ambiciós no és tenir més, competir amb el veí fins a l’absurd (quin és el límit de la competitivitat?) i ser més que el del costat. Ser ambició és pensar per tothom i buscar solucions per a tothom.

És difícil, esclar, i per això només ho poden fer els que realment són ambiciosos.

 

L’antipor

Em fa nosa la por.

No em fa millor persona, no em fa més feliç, no em fa més serè ni tranquil.

Ni a mi ni a ningú. Ni als individus ni als col·lectius.

Per això el discurs de la por és trampós i negatiu.

Ens el fem a nosaltres mateixos quan hem de prendre una decisió,

o el facin grups de gent, institucions, governs o el que sigui.

La por sempre porta a coses lletges.

La por sol estar justificada. Però la por és com un riu sense pont que has de travessar per arribar al teu objectiu. Si t’atures per por del corrent d’aigua, t’estanques. I un cop estancat, el corrent segueix baixant i ja tant fa si tens por o no. Probablement ja no estaràs ni més serè ni més feliç.

No cal dir que tenir-te quiet a la  vora del corrent com un estaquirot no et farà feliç, però satisfarà altres. Aleshores és quan la por pot esdevenir alguna cosa més lletja. Motiu de més per no permetre que la por t’aturi.

La por és un aturador.

I la vida és dinàmica.

 

 

“Més i més”

Que l’axioma que mou les nostres vides sigui “més i més” és un problema, acceptem-ho. No vol dir que sumar sigui sempre negatiu, no vull dir això. Però que l’objectiu i justificació de  tot sigui el “més i més” és un problema. Per a les persones (i de moment encara tots som persones), per a les empreses, per als països, i per al planeta fins i tot.

A curt termini el “més i més” funciona. És veritat.

Però a mig termini trontolla. I a la llarga, fa fallida.

Imagineu una cursa on els participants corren, corren i corren, i corren,  més i més. Al final, de tant córrer, és veritat que només en quedarà un, i “guanyarà”, però pel camí tots els demés hauran caigut, exhaustos.

Tots menys un hi perden.

No té molt de sentit, no?

El “més i més” és una tàctica poc intel·ligent.

Si no fos perquè està regint la nostra societat, com a model social i econòmic  seria una futesa, de tant simple que és. Però s’ha convertit en un problema (i en un disbarat), justificat ideològicament en nom de la “llibertat” (la llibertat entesa com a absència de solidaritat i compromís col·lectiu) i aplicat sistemàticament en nom del “creixenent” (el creixement entès com una constant manifestació del “més i més”).

No m’agrada córrer i córrer cap a un objectiu que sé que: 1) o bé acabarà amb mi o 2) si “guanyo”, em quedaré sol.

Les dues opcions són derrotes. És un clar cas de lose-lose.

I malgrat tot, encara molts  som adeptes del “més i més”, cada dia, cada nit, cada vegada que trobem el nostre sentit en alguna manifestació del “més i més” (fins i tot quan proclamem el menys hem trobat la manera que sembli més: allò del “menys és més”).

Igual que estant dins d’una bombolla no és veu la bombolla, corrent sense parar, si tothom córrer, sembla que estiguem aturats.

El “més i més” és insostenible. I això ho sabem tots.

Confiem que la resta no serà només silenci.