Parole parole parole

Si jo dic una paraula i la repeteixo moltes vegades, em puc arribar a hipnotitzar amb la paraula.

Fins que un dia, de sobte, quan la dic l’escolto com si fos la primera vegada, i em sorprenc de com sona, i del que significava la primera vegada que l’havia dit.

I recupero la consciència. I és molt útil.

Si ho voleu, feu la prova.

Primer, d’una en una:
Solidaritat
Companyerisme
Individualisme
Llibertat
Mercat
Democràcia
Justícia
Lluita
Unió
Força

I després, podeu fer associacions de dos en dos, per exemple:
Solidaritat i Individualisme
Companyerisme i Llibertat
Mercat i Democràcia
Justícia i Lluita
Unió i Força

Si voleu anar més enllà, ajunteu conceptes i digueu-los com si fos la primera vegada, a veure com sonen:
La llibertat de mercat afavoreix la democràcia
L’individualisme és just perquè es basa en la llibertat
El companyerisme i la solidaritat van en contra del mercat

Hi ha mentides que es despullen si les dius amb plena consciència.

Neu i sentit comú

El sentit comú és un bé preuat en desús. Potser perquè el seu valor és poc mesurable i no encaixa en les “lleis” del mercat.

Però el sentit comú és la hòstia!

És com el cor de la ceba: per descobrir-lo has de treure capes i capes, i plorar pel camí.

La recompensa és joiosa i clarivident. Però no dóna diners.

¿Qui vol plorar i treure capes i capes feixugament a canvi de “res”? (“Res” quantificable, “res” transaccionable?)

Pregunta-t’ho. Ara mateix. ¿Tu vols renunciar al sentit comú o no?

És una opció lliure. De moment encara no està prohibida ni una cosa ni l’altra.

-El sentit comú fa que no cridis a l’apocalipsi quan ve una onada de fred siberià i, en canvi, busquis a l’armari uns guants i una bufanda molsuts. (el sentit comú no ajuda a tenir més oients a les ràdios, per exemple).

-El sentit comú fa que no llegeixis i interpretis el món només en clau estadística i comporta que tinguis en compte també els factors que li donen valor afegit, siguin o no siguin quantificables. (el sentit comú no ajuda a convèncer la gent del que t’interessa apel·lant a dades suposadament “neutres” o “científiques”).

-El sentit comú fa que et responsabilitzis de les teves decisions, creences, desitjos i opinions. En comptes de dir que ho has llegit en un diari, que ho han dit per la tele o que “en una enquesta la gent ha dit que”. (el sentit comú et fa responsable).

El sentit comú ets tu. Si vols.

Ets lliure de triar. Depèn només de tu.

Francesco Schettino

The world salutes a new evil. Named Francesco Schettino, the captain of Costa Concordia decided to abandon his sinking ship to save his life. He also left hundreds of passengers on the edge of a tragic death.

Media have already crucified him for such behaviour. In different degrees. It is understandable: honour and selfishness do not match. The story usually goes that the captain is the last to leave the boat.

Oh well… not exactly.

Why should we expect Francesco Schettino to react differently to how most of us do everyday?

Why should we be surprised for such selfish behaviour… in a world where selfishness is taught on the streets, at schools and indeed at colleges?

Why should Francesco Schettino choose death with collective honor before survival if the world bounds to focusing on individual profit?

Francesco Schettino is a man who gave up on his duty. Embarrasment might be his companion along his entire life.

But Francesco Schettino is just a western man of his time. A time of hypocrisy, double moral and urgent hedonism.

How many sinking boats are we abandoning every day?

What a sinking metaphor.

 

Valors i veueta

Vaig al forn. M’atén la dependenta molt amablement.

Sentir-me sorprès per l’amabilitat d’un dependent d’un forn em recorda una conversa recent amb la meva mare, sobre “el món actual”.

Ella ja és gran, i deia amb admirable quietud: “El problema és que aquest món ja no té valors”.

I té raó.

Té raó i en té molta. I cada segon que passa, té més raó.

La temptació d’una veueta interna de dir “sí, sí, però això dels valors no et dóna de menjar” o alguna frase mental similar és immediata.

Però aturo la ment i la veueta. La mantenc en suspensió i em faig una pregunta: d’on ve aquesta afirmació? Qui fa, en realitat, aquesta justificació dels “no valors”? De qui és aquesta veueta cínica que tot ho nega? (Els interessos de qui defensa? Qui l’ha format?).

Els valors no són una opció. L’opció és atendre’ls, seguir-los, posar-los per davant, prioritzar-los.

Les conseqüències de fer-ho o no fer-ho són constatables. N’hi ha prou de sortir al carrer per fer-se’n una idea.

I després, preguntar-se de qui són responsabilitat els valors. I escoltar les respostes de la ment i la veueta. (En nom de qui carai parla la veueta de la ment? Qui carai l’ha educat així?).

Els valors són l’adhesiu de la xarxa que som. I com que essencialment som una xarxa, els valors són essencials.

From I to We / del Jo al Nosaltres

Són d’una pobresa inquietant els discursos que posen l’individu per davant de tot, fins i tot del col·lectiu.

Dir el contrari, diuen, és dissoldre la persona en la massa. I agiten el fantasma del, diuen, “comunisme”.

Algun dia, com sempre passa, les paraules recuperaran el seu significat i ja no seran banderes per provocar por sinó paraules per comunicar-se.

És comprensible que a qui la individualització de la societat li reporta beneficis la defensi com sigui (com sigui, literalment). Però són minoria. És menys comprensible i deixa una mica perplexe que la individualització de la societat sigui defensada per individus als quals l’alienació del col·lectiu no només no els reporta res de bo, més aviat al contrari, que són majoria.

És evident que com a col·lectiu els individus surten reforçats. És natural, és llei de vida. Aquesta llei de vida està per sobre de totes les altres lleis.

Si l’espècie humana va sobreviure a la prehistòria va ser perquè va treballar en equip. Si no, com hauria sobreviscut a animals físicament més poderosos? Com hauria sobreviscut una espècie que té descendència amb nadons que no són autònoms fins que tenen 3, 4, 5? anys. Per essència, per naturalesa i per complexitat, els humans som una xarxa, un col·lectiu, som individus interconnectats cooperant, ens necessitem els uns als altres.

Quan ens girem l’esquena, anem per lliure i ens posem a competir tots contra tots, l’única cosa que en treiem és lluita, desconfiança i, en últim terme, pèrdua.

Tenim l’instint de treballar en equip. Malgrat que algunes ideologies interessadament ho neguin pel seu propi i minoritari interès.

Ens toca reconnectar.

Passar del jo al nosaltres.