Conviccions

¿Què més podem esperar d’una persona, sobretot de nosaltres mateixos, que intentar fer el que volem i no fer el que no volem?

Una altra cosa és què considerem que és el que volem i què és el que no volem.

Si el que volem és compatible amb el que tots volem, l’armonia està garantida. Si el que volem no coincideix amb el que l’entorn vol, mal assumpte: canviem nosaltres o intentem propiciar el canvi?

Aquí entra l’ètica. La compassió i l’enteniment. Han d’anar de la mà.

En temps de por, desconfiança, reculades i materialisme agut, es fa difícil dir coses com “el bé col·lectiu és el meu bé” o “el dolor al·liè és el meu dolor també” perquè a ningú li agrada sentir-se incomprès o pres per un il·luminat. Però les conviccions, es diguin en veu alta o s’amaguin per evitar que t’estigmatitzin, segueixen sent conviccions. El que és difícil esdevé més necessari que mai.

Tots fem el que podem. Començant per un mateix i fent créixer el cercle.

Compassió i enteniment.

La resta és pèrdua.

 

“Més i més”

Que l’axioma que mou les nostres vides sigui “més i més” és un problema, acceptem-ho. No vol dir que sumar sigui sempre negatiu, no vull dir això. Però que l’objectiu i justificació de  tot sigui el “més i més” és un problema. Per a les persones (i de moment encara tots som persones), per a les empreses, per als països, i per al planeta fins i tot.

A curt termini el “més i més” funciona. És veritat.

Però a mig termini trontolla. I a la llarga, fa fallida.

Imagineu una cursa on els participants corren, corren i corren, i corren,  més i més. Al final, de tant córrer, és veritat que només en quedarà un, i “guanyarà”, però pel camí tots els demés hauran caigut, exhaustos.

Tots menys un hi perden.

No té molt de sentit, no?

El “més i més” és una tàctica poc intel·ligent.

Si no fos perquè està regint la nostra societat, com a model social i econòmic  seria una futesa, de tant simple que és. Però s’ha convertit en un problema (i en un disbarat), justificat ideològicament en nom de la “llibertat” (la llibertat entesa com a absència de solidaritat i compromís col·lectiu) i aplicat sistemàticament en nom del “creixenent” (el creixement entès com una constant manifestació del “més i més”).

No m’agrada córrer i córrer cap a un objectiu que sé que: 1) o bé acabarà amb mi o 2) si “guanyo”, em quedaré sol.

Les dues opcions són derrotes. És un clar cas de lose-lose.

I malgrat tot, encara molts  som adeptes del “més i més”, cada dia, cada nit, cada vegada que trobem el nostre sentit en alguna manifestació del “més i més” (fins i tot quan proclamem el menys hem trobat la manera que sembli més: allò del “menys és més”).

Igual que estant dins d’una bombolla no és veu la bombolla, corrent sense parar, si tothom córrer, sembla que estiguem aturats.

El “més i més” és insostenible. I això ho sabem tots.

Confiem que la resta no serà només silenci.

From I to We / del Jo al Nosaltres

Són d’una pobresa inquietant els discursos que posen l’individu per davant de tot, fins i tot del col·lectiu.

Dir el contrari, diuen, és dissoldre la persona en la massa. I agiten el fantasma del, diuen, “comunisme”.

Algun dia, com sempre passa, les paraules recuperaran el seu significat i ja no seran banderes per provocar por sinó paraules per comunicar-se.

És comprensible que a qui la individualització de la societat li reporta beneficis la defensi com sigui (com sigui, literalment). Però són minoria. És menys comprensible i deixa una mica perplexe que la individualització de la societat sigui defensada per individus als quals l’alienació del col·lectiu no només no els reporta res de bo, més aviat al contrari, que són majoria.

És evident que com a col·lectiu els individus surten reforçats. És natural, és llei de vida. Aquesta llei de vida està per sobre de totes les altres lleis.

Si l’espècie humana va sobreviure a la prehistòria va ser perquè va treballar en equip. Si no, com hauria sobreviscut a animals físicament més poderosos? Com hauria sobreviscut una espècie que té descendència amb nadons que no són autònoms fins que tenen 3, 4, 5? anys. Per essència, per naturalesa i per complexitat, els humans som una xarxa, un col·lectiu, som individus interconnectats cooperant, ens necessitem els uns als altres.

Quan ens girem l’esquena, anem per lliure i ens posem a competir tots contra tots, l’única cosa que en treiem és lluita, desconfiança i, en últim terme, pèrdua.

Tenim l’instint de treballar en equip. Malgrat que algunes ideologies interessadament ho neguin pel seu propi i minoritari interès.

Ens toca reconnectar.

Passar del jo al nosaltres.