Clarividència

Les coses essencials les aprenem de petits.

L’amor. L’amistat. Les necessitats bàsiques. La imaginació, el joc, la capacitat de sorpresa. Mireu un nen pel carrer, o mireu el vostre fill amb ulls d’observador, no de pare o mare que ja està preveient què li convé i què no li convé. Mireu-lo i envegeu la seva connexió amb el present, amb la vida, l’absència de vergonya quan ningú el condiciona.

Després, de vegades molt aviat, com a nens aprenem tota la teca que a la llarga ens porta pel camí de l’amargura. Ambició desmesurada, competitivitat individualista, “ser més que”, “tenir més que”. Trepitjar per no ser trepitjat mentre el sabater es frega les mans veient com les sabates es van fent malbé a base de trepitjades.

Ara, liberal, diga’m que això que dic és ingenu, que sembla que baixi de la figuera, que molt bonic però que el món no va així, que si tothom pensés així el món seria un parvulari.

Ves recitant el catecisme, conec la cantarella.

Quan acabis, mira’t el primer nen que passi, i recita-li la cantarella a ell. En menys de deu segons ja no et farà cas.

La cantarella és un discurs, i com a tal és arbitrària. De tant repetida sembla una llei, sembla ciència, però no ho és. La cantarella és interessada, té un objectiu i no és, malauradament, un objectiu comunitari, col·lectiu, que contempli i procuri pel bé de tothom.

Quina altra opció té una persona ambiciosa, intel·ligent i que vol viure en armonia que desitjar el bé de tothom, no només el seu?

Sé que la intel·ligència i la compassió no cotitzen a l’alça, i que a la Borsa no hi pinten res (per això els ordinadors ja poden fer de brokers, igual ja com poden publicar notícies automàticament). Per això sé també que la Borsa no procura per tothom.

I com que tinc aquesta obstinada ambició de pretendre que la meva cantarella procuri per tothom i no només per mi i els que tenen la fortuna d’estar en situació de privilegi i benestar, seguiré manifestant que ser ambiciós no és tenir més, competir amb el veí fins a l’absurd (quin és el límit de la competitivitat?) i ser més que el del costat. Ser ambició és pensar per tothom i buscar solucions per a tothom.

És difícil, esclar, i per això només ho poden fer els que realment són ambiciosos.

 

“Més i més”

Que l’axioma que mou les nostres vides sigui “més i més” és un problema, acceptem-ho. No vol dir que sumar sigui sempre negatiu, no vull dir això. Però que l’objectiu i justificació de  tot sigui el “més i més” és un problema. Per a les persones (i de moment encara tots som persones), per a les empreses, per als països, i per al planeta fins i tot.

A curt termini el “més i més” funciona. És veritat.

Però a mig termini trontolla. I a la llarga, fa fallida.

Imagineu una cursa on els participants corren, corren i corren, i corren,  més i més. Al final, de tant córrer, és veritat que només en quedarà un, i “guanyarà”, però pel camí tots els demés hauran caigut, exhaustos.

Tots menys un hi perden.

No té molt de sentit, no?

El “més i més” és una tàctica poc intel·ligent.

Si no fos perquè està regint la nostra societat, com a model social i econòmic  seria una futesa, de tant simple que és. Però s’ha convertit en un problema (i en un disbarat), justificat ideològicament en nom de la “llibertat” (la llibertat entesa com a absència de solidaritat i compromís col·lectiu) i aplicat sistemàticament en nom del “creixenent” (el creixement entès com una constant manifestació del “més i més”).

No m’agrada córrer i córrer cap a un objectiu que sé que: 1) o bé acabarà amb mi o 2) si “guanyo”, em quedaré sol.

Les dues opcions són derrotes. És un clar cas de lose-lose.

I malgrat tot, encara molts  som adeptes del “més i més”, cada dia, cada nit, cada vegada que trobem el nostre sentit en alguna manifestació del “més i més” (fins i tot quan proclamem el menys hem trobat la manera que sembli més: allò del “menys és més”).

Igual que estant dins d’una bombolla no és veu la bombolla, corrent sense parar, si tothom córrer, sembla que estiguem aturats.

El “més i més” és insostenible. I això ho sabem tots.

Confiem que la resta no serà només silenci.

Neu i sentit comú

El sentit comú és un bé preuat en desús. Potser perquè el seu valor és poc mesurable i no encaixa en les “lleis” del mercat.

Però el sentit comú és la hòstia!

És com el cor de la ceba: per descobrir-lo has de treure capes i capes, i plorar pel camí.

La recompensa és joiosa i clarivident. Però no dóna diners.

¿Qui vol plorar i treure capes i capes feixugament a canvi de “res”? (“Res” quantificable, “res” transaccionable?)

Pregunta-t’ho. Ara mateix. ¿Tu vols renunciar al sentit comú o no?

És una opció lliure. De moment encara no està prohibida ni una cosa ni l’altra.

-El sentit comú fa que no cridis a l’apocalipsi quan ve una onada de fred siberià i, en canvi, busquis a l’armari uns guants i una bufanda molsuts. (el sentit comú no ajuda a tenir més oients a les ràdios, per exemple).

-El sentit comú fa que no llegeixis i interpretis el món només en clau estadística i comporta que tinguis en compte també els factors que li donen valor afegit, siguin o no siguin quantificables. (el sentit comú no ajuda a convèncer la gent del que t’interessa apel·lant a dades suposadament “neutres” o “científiques”).

-El sentit comú fa que et responsabilitzis de les teves decisions, creences, desitjos i opinions. En comptes de dir que ho has llegit en un diari, que ho han dit per la tele o que “en una enquesta la gent ha dit que”. (el sentit comú et fa responsable).

El sentit comú ets tu. Si vols.

Ets lliure de triar. Depèn només de tu.